Amb els pares vam anar a passar el dia a Barcelona. «Anem a veure la residència on t’estaràs l’any que ve!» va dir la mare. A mi, la veritat, tant se me’n feia: llavors no sospitava la importància que aquella institució havia de tenir per mi. Entrant al Recinte de l’Escola Industrial, el meu pare es va aturar a mirar la xemeneia, altíssima, de l’entrada del carrer Rosselló. Jo recordo, sobretot, les sabates a l’ampit de les finestres. Era a la primavera, més potent en aquella illa de calma al bell mig de l’Eixample esquerre. La mare i jo vam seure als bancs mentre el pare feia fotos, de tot. Qui m’havia de dir els poemes que a partir de l’any vinent escriuria en aquests bancs, esperant de mi la glòria reservada a un Rosselló-Pòrcel i, ja posats, a un Lorca! El primer hi havia viscut, el segon hi havia recitat els seus versos. Durant els anys de la Residència, l’ambició em va inflamar no menys que a un Julien Sorel; però els somnis que ens envoltaven, a mi i als meus companys, van convertir-la en una ambició dolça, plena de generositat. Què en vaig treure dels dos anys viscuts a la 213 (avui 214)? Dels dos següents? Tot, i alhora res. Una immensa capacitat per somiar i per inflamar-me, grans amistats que es perden i d’altres que sobreviuen màgicament, somnis i desil·lusions, i per què no he de dir-ho: el primer amor, el primer desengany. Em fa l’efecte que hauria hagut d’estudiar una mica més! Però no canviaria per res aquells anys. Diu un dels personatges de Tennessee Williams, en una seva obra de teatre, que “el treball d’un poeta és la seva vida”. Mai no he estat tan a prop de la vida com llavors. Mai no m’he sentit tant d’una generació. El meu últim any a la Residència, vaig publicar el meu primer llibre de poemes i una crisi econòmica devastadora va assolar els mercats del món (i vull creure que no hi ha relació directa entre aquests dos fets). Trigaria poc a marxar. Ara sóc llicenciat en filologia clàssica, vaig treure’m la carrera passant per un pis força singular i acabant-la en una ciutat trista vora l’Adriàtic. Com m’agrada ser poeta, encara! Sempre m’ha agradat. Però tinc una convenciment: sense el Ramon Llull, probablement, mai no ho hauria estat.
http://www.cossetania.com/exili-de-constanca-793
http://www.grup62.cat/llibre-boques-en-calma-94965.html