El setembre de 1991 vaig aterrar a una Barcelona en plena ebullició pre-olímpica.
Llavors jo no era més que una nena (fins i tot menor d’edat), alhora plena d’il·lusions i de pors.
D’il·lusions, per encetar una nova etapa de la meva vida, una etapa que intuïa crucial i que suposaria un punt d’inflexió cap al meu futur, tant professional com personal.
De pors, per no saber si seria capaç de superar els reptes als quals m’enfrontava: per una banda, adaptar-me al fet de viure lluny dels meus pares, amb gent nova, a una ciutat desconeguda; i per una altra, aconseguir superar les matèries del primer curs d’Enginyeria de Camins, Canals i Ports, que no semblaven gens fàcils…
Vaig tenir la gran sort de ser acollida al Col·legi Major. Al principi, no tenia ni idea del que això significava, ja que arribava sense cap tipus de referència. En aquell moment no n’era conscient, però realment era una privilegiada.
Els primers dies varen ser de contínua descoberta. Vaig començar a aprendre a moure’m sola per Barcelona, en metro, en bus o a peu. Vaig començar a conèixer els meus companys col·legials, novells i veterans. I vaig començar a conèixer els meus companys estudiants d’ECCP, nouvinguts i repetidors, i els meus professors.
Mica en mica, setmana rere setmana, mes rere mes, els vincles establerts amb els meus companys col·legials es varen anar enfortint, tot i ser molt diferents. Amb uns compartia estudis, amb altres esports, amb altres activitats culturals, amb altres lloc d’origen, i amb altres només unes xerrades al pont, a la peixera o als passadissos. Sigui com sigui, el Penyafort es va convertir en la meva casa.
Val a dir, que el primer any al Penyafort sempre és especial, precisament perquè és el primer. Però també val a dir que tots els anys tenen un significat important, almenys així va ser en el meu cas. Per exemple, podria dir que el segon any va ser de consolidació, és a dir, encara era molt jove i tenia les mateixes il·lusions que el primer any, però ja havia superat un curs i per tant ja no tenia tantes pors. Els anys posteriors (tercer, quart, fins i tot més) varen ser de progressiva maduració, és a dir, varen ser els anys en què vaig experimentar al màxim les oportunitats que m’oferia el Penyafort, en tots els seus aspectes. I a més, vaig aprendre a representar el paper de veterana i a donar suport a alguns col·legials novells, que començaven els mateixos estudis que jo estava fent i estaven ben espantats… Alguns em varen arribar a dir “mama Beni”.
Vaig marxar del Penyafort l’any que vaig aconseguir una beca Erasmus per anar a Cardiff, i en tornar vaig estar a un pis d’estudiants, en el qual tots érem ex-col·legials. Val a dir que compartir pis també és una experiència instructiva i recomanable… encara que força més complexa que viure a un Col·legi Major!
En definitiva, i valgui com a resum, al llarg dels anys (i ja en fa més de 25 que vaig arribar al Penyafort) no tinc cap millor amistat que les que vaig fer allà. Almenys en el meu cas, ni les meves amigues de l’escola o de l’institut, ni els meus companys de la universitat, ni els meus col·legues de la feina… representen una amistat més ferma que la que tinc amb els meus estimats amics del Penyafort, especialment: la Carla Oteo, el Jordi Hernández, el Jordi Llauradó, el David Massós, l’Anna Capdevila, la Neus Gardella, el Dani Campderrich, el Dani Bosch, l’Elisabeth Bosch, el Miquel Roma, el Quim Ollé, el David Vicario, en Francesc Grimalt i en Vicenç Alemany.
Els anys passen, però el sentiments romanen.