No sóc una persona especialment espiritual ni mística, però si en quelcom sempre he cregut, és en el ying i el yang. En què només pots ser feliç si has patit, que no hi ha alegria sense dolor i que no existeixen els termes absoluts. És per això, que malgrat que ens esforcem en viure tots els moments de la nostra vida amb la major intensitat possible, hi ha anys que passen sense deixar una petjada especialment profunda. Això, al mateix temps, fa possible que altres resultin cabdals en el nostre devenir. Per mi personalment, un d’aquests anys, que et transforma a enorme velocitat va ser el primer que vaig passar al Penyafort.

Un any en què els dies semblaven tenir molt més que les vint-i-quatre hores establertes. En què teníem temps per tot: anar a classe; fer el cafè i la botifarra al bar del Juan; fer un parell d’horetes a l’aula d’auto aprenentatge, tot mirant una peli en anglès; trobar-nos al pont, nucli de tota la vida social, per discutir de política, futbol o de les noies del Montse. Preparar el botelló clandestí a la placeta de La Caixa o anar a comprar les disfresses per l’enèsima festa “Penyafort”. Coordinar les votacions per les diferents categories, qui serà “chica ojos” o simplement la dona 10. O rumiar a qui donarem les roses en aquella bella tradició que tant encoratjava la comunitat mallorquina. I és que el terme família, tantes vegades mencionada en els altres testimonis, va constituir una realitat palpable. Encara a dia d’avui, cada cop que torno a Barcelona, una reunió imprescindible és amb els amics penyates.

Però com tot punt, te el seu contrapunt, suposo que també punts negatius tindrà l’experiència allí dins. Ara be, el fet que em costi enumerar-los, és el que fa el balanç tan positiu. Potser el principal estaria en què vius dins d’una certa bombolla. Com l’esforç econòmic que han de realitzar les famílies és important, no tota la societat es veu reflectida en el seu interior. Com alhora, la vida allí es tant intensa, els teus vincles amb l’exterior són més febles. Pràcticament no vaig conèixer ningú a la universitat que no fos penyata o llullero.

Del que no hi ha dubte, és que una experiència així suposa un accelerador pels teus instints vitals. Només així m’explico estar escrivint aquestes línies des de Jakarta, quinze anys més tard d’haver sortit del cau familiar a Lleida. Vaig passar-hi dos anys al Penyafort, ja que el tercer ja vaig anar a Paris en un programa de doble diploma. Zurich, Suzhou (“petita” ciutat de 6 milions d’habitants en la República Popular de la Xina), Granada, Singapur, han estat ciutats que m’han acollit catapultades per una primera experiència fora de la llar que resultà tan enriquidora.

Us deixo aquí un petit post al meu blog, que vaig escriure ara fa un parell d’anys, quan el meu cosí començava la seva aventura dins del CM Penyafort-Montserrat: http://eduanon.blogspot.sg/2013/09/penyafort.html

I per si puc ser d’ajut a qualsevol lector, en aquesta direcció em podeu contactar: edu_anon@hotmail.com