— Segur que això és aquí?
— Jo crec que sí; demanem a aquell home d’allà…
— Perdoni, que és aquí el Col·legi Major Ramon Llull? — demanava jo a un senyor que estava al costat de la porta principal.
— “Sí, sí, aquí es, pero está cerrado en verano!”
Aquest va ser el meu primer contacte amb algú del Col·legi Major (concretament, en Juan Andrés) a l’estiu que vaig anar a fer la matrícula a la Universitat.
Vaig anar a parar-hi per pura casualitat, i quina casualitat! El dia que vaig arribar amb una maletota per a instal·lar-m’hi, en aquell lloc tan desconegut aleshores, ni res ni ningú m’hauria pogut fer imaginar com d’important i decisiu per a la vida seria aquell pas que estava a punt de fer.
I és el que el Col·legi Major no només fou un lloc on dormir, sinó que va ser un lloc on vaig conèixer molts dels que avui puc anomenar Amics i també on em vaig pastar i agafar forma com a persona adulta, amb tot el que això comporta. A més a més, el fet de poder compartir tantes coses amb altra gent de diferents estudis me va enriquir moltíssim, per no dir el ventall de concerts, xerrades (o, com els dèiem, conferències), exposicions, debats.. als que podies (i havies) d’assistir i que probablement no poguessis trobar enlloc més encara que els cerquessis.
Crec que som dels pocs (i sí, és un orgull) que han viscut en tots dos col·legis Col·legis Majors perquè, després d’haver estat dos anys en el Ramon Llull, vaig estar cinc anys en un pis i eventualment vaig entrar a viure els darrers quinze mesos de la meva vida a un apartament del Penyafort. Tot i que mai m’ho hauria plantejat, tot un cúmul de circumstàncies i l’oportunitat de poder estar-hi van confluir i finalment vaig decidir instal·lar-m’hi.
I, altra vegada, l’estada allà va ser vinculant i molt positiva. Molt més del que hauria pogut somiar. Allà vaig tenir l’oportunitat i totes les facilitats imaginables per a poder fer créixer la meva empresa però també per a créixer jo i conèixer gent meravellosa (aquí tots els adjectius que podria fer servir per a alabar-los es quedarien curts): col·legials, gent dels apartaments, excol·legials i personal.
I que què faig ara? Que per què me’n vaig anar d’allà? Idò de vegades la vida fa tombs i, de nou, ens torna a sorpendre. En aquest cas, ho va fer amb una empresa amb la que havia desitjat treballar de feia temps.
I des d’aquí escric, des de dins una carpa de Cirque du Soleil, a Montréal (Québec, Canada) d’on estic formant part de la creació d’un nou espectacle que s’estrenarà d’aquí molt poc i començarà – començarem – a voltar per tot el món. Estau tots convidats a venir a veure’l, que és bell i espectacular.
I amb tant relat m’ha passat dir que vaig estudiar dues enginyeries i un màster. Al contrari del que jo pensava en un principi, he pogut veure que formar-se obre la ment i amplia les possibilitats. Vull acabar concloent que si es somia gran i es posa fil a l’agulla (metafòricament vull dir posar molt esforç, ganes i sacrifici) els objectius i els somnis es fan realitat.