Sovint penso que créixer és veure la vida d’una manera relacional. Creix aquell que entén que la natura és feta de diversos entorns i que, per molt diferents que siguin, la seva combinació és la que dota de sentit els nostres dies i les nostres circumstàncies.
El Penyafort-Montserrat és un sinònim de creixement, perquè implica aquesta observació del món a través de la relació. Que tu em deixis els apunts és créixer. Que jo reservi la pista per jugar a futbol i que tu organitzis la gent per començar un partidet també ho és. És créixer que tu m’expliquis què és un àtom i jo t’expliqui la pintura del renaixement. O que tu em presentis la teva germana i jo et presenti un amic meu. Créixer també és que em deixis donar-te el meu punt de vista sobre afers polítics i tu, que no estàs d’acord amb el meu plantejament, em convidis a una cervesa.
Els meus anys al Penyafort foren precisament això, créixer. Vaig estudiar Belles Arts aquí prop, a deu minuts del Penya. Entre el 2001 i el 2005 anava amunt i avall amb la carpeta plena de paperots guixats. Després vaig optar a una beca del ministeri per cursar el doctorat en Història del Teatre, una altra de les meves grans passions. El grup de teatre del Penyafort, en el qual vaig participar-hi molt activament durant aquells anys, fou el culpable d’aquest doctorat. L’any 2010 vaig defensar la tesi i des d’aleshores tinc la immensa sort d’impartir l’assignatura d’Història de les Arts Escèniques al grau d’Història de l’Art, i també a l’Escola Superior d’Art Dramàtic (Institut del Teatre). A més, dirigeixo els meus propis espectacles teatrals al capdavant de l’Aula de Teatre de la Universitat de Barcelona. Des de fa uns anys, i per no perdre el sa costum de dibuixar, també tinc el meu propi estudi de dibuix i il·lustració que m’abstreu del dia a dia de la docència i em dóna unes grans alegries.
Ara que miro enrere, i el ball de xifres m’indica que m’estic fent gran, puc dir-vos l’instant precís en que vaig començar a créixer: un diumenge de setembre del 2001. L’endemà començava a la universitat. A recepció, en Fernando em va prendre les dades, em va donar la clau de la meva habitació. Al tercer pis.
Llarga vida al Penyafort.
Toni Galmés